Agrupació de Colles Geganteres de les Illes Balears

ELS FONERS El foner era aquella persona que usava la fona com a arma de combat. La reacció espontània d’un home davant un atac enemic, fins i tot abans de ser homo sapiens, fou la d’acotar-se, agafar un pedra i llançar-la a l’adversari. Així, la fona, fou ideada per propulsar una pedra amb més potència i més enfora. Aquest instrument consisteix en una trunyella que s’eixampla a la meitat de la seva extensió longitudinal formant un espècie de bosseta per contenir el projectil. El material amb què es feia podia ser divers. De vegades era una trena de fibres vegetals, de lli, de crins; en d’altres, el material eren budells o nervis d’animal entrellaçats, o una corda fabricada amb una espècie d’espart anomenat ‘melancranis’ pel seu color fosc. seguir llegint...

LA DEESSA TANIT La deessaTanit no apareix al panteó de Cartago amb anterioritat al segle V aC., lo que va motivar durant molt de temps que es pensés que el seu origen era nord-africà –libi o berber- al no trobar-se cap testimoni del seu culte en altres àrees geogràfiques, i sobretot a Orient. No obstant, al 1974 es va localitzar una inscripció realitzada en una plaqueta de marfil, a un temple de Sarepta, localitat del sud de Sidó, en l’actual Líban. Aquesta inscripció, datada entre el segle VII i inicis del VI a.C., presenta el següent text: “Estàtua que Shillem, fill de Mapa’al, fill de Izai, va fer per a Tanit Ashtart”. Aquest breu text ha permès resoldre definitivament el debat sobre l’origen d’aquesta divinitat, al evidenciar-se la seva procedència oriental i la seva relació amb el territori de Sidó. seguir llegint...

ELS FONERS

Aquest invent va néixer al Paleolític, quan l’home havia après a trenar i teixir. I és natural pensar que, al principi, la fona servís d’arma defensiva fins que l’home s’adonà que també era un magnífic estri de caça. Segurament, els primers pobladors de les nostres illes vingueren d’Orient –i d’aquí que ocupassin primer Menorca i Mallorca-, i ja devien conèixer l’ús de la fona.

Hi ha constància que les tribus bàrbares que envoltaven Egipte i les tribus asiàtiques coneixien des de temps immemorial l’ús de la fona. Els pobles semites, fenicis i israelites, la usaren amb especial habilitat. A propòsit dels israelites, és de sobres conegut l’episodi de David i Goliat, el gegant filisteu, a qui David tombà amb el tir de fona llançant-li una pedra al cap.

Amb les guerres entre grecs i púnics comença també l’activitat professional dels foners balears, ensinistrats i organitzats pels cartaginesos com a cos militar d’infanteria lleugera. Les Illes Balears no tenien riqueses naturals, eren illes pobres i, com sol passar en aquests casos, quan no poden exportar riqueses, exporten homes. Les Balears es varen fer exportadores de foners mercenaris i així va començar la gesta d’aquests guerrers als quals la història ha consagrat com una de les milícies més famoses de l’antiguitat. Els testimonis històrics de les gestes balears en els exèrcits cartaginesos, primer, i romans, després, són abundats. Pel que diu Plini i altres autors clàssics, Balears eren conegudes com a “illes dels foners”.

Estava prohibit a les Balears introduir moneda i per això tots els doblers que rebien com a soldada al final de la campanya els gastaven, compraven dones i àmfores de vi que s’enduien cap a les Balears. No tenien oli d’oliva i s’untaven el cos amb una mescla de greix de porc i un oli fet de llentiscle. Solien anar nus, amb el cos cobert de pells o vestits amb túniques.

Diodor Sícul escriu: “El seu armament són tres fones, una d’elles la porten entorn del cap, una altra entorn del cos i la tercera, a les mans. I en les accions bèl·liques llancen pedres molt més grosses que els altres, tan enèrgicament que sembla que el tir és disparat des d’una catapulta. Per això també en els assalts a una ciutat emmurallada, colpejant els qui estan col·locats als baluards els omplen de ferides i a les batalles campals rompen els escuts i els cascos i tota arma defensiva. Són tan exactes en punteria que sovint no fallen l’objectiu posat davant. Causes d’això són les contínues pràctiques que fan des de nins, d’acord amb les quals, quan encara són infants, són obligats per llurs mares a tirar amb certesa amb la fona. Col·locant com a objectiu un tros de pa fermat a una soca, no es dóna de menjar al qui s’exercita fins que, havent encertat el pa, aconsegueix de la seva mare el consentiment de menjar-lo”.

El fet de dur tres fones era perquè la més grossa servia per als tirs més llunyans, cenyida a la cintura; la mitjancera és duia a la mà; i una de més petita per als tirs més propers que duien pel cap. El pes dels projectils i la força i la punteria dels tirs feien que s’arribassin a foradar els escuts i les cuirasses dels enemics. Impulsaven els projectils –pedres de quatre a sis cm de diàmetre i bolles de plom en forma d’aglà, que duien en una bossa penjada pel coll- fent voltar la bassetja tres vegades entorn del cap.

l foner és un símbol de les Illes Balears, si més no de Mallorca i Menorca, que és on se’n té constància de l’existència. Un símbol que ha acompanyat la història del nostre poble, amb totes les connotacions que aquest fet pressuposa.

LA DEESA TANIT

Els déus principals del panteó de Cartago als primers segles eren Astarté i Melkart, el déu de Tiro. Per això, no resulta gens fàcil entendre, amb les dades que disposem, com la deessa Tanit es converteix en una de les deesses més importants al panteó cartaginès. S’ha dit que va ser conseqüència d’una transformació religiosa que estaria relacionada amb els canvis d’índole política, social, econòmica i també bèl·lica, que varen tenir lloc entre els segles V-IV aC. Tot això va produir un canvi ideològic a la societat, que adoptaria com a déus tutelars de la ciutat a Tanit i a Baal Hammon.

L’illa d’Eivissa, a l’igual que altres centres de la cultura cartaginesa, va tenir culte a la deessa Tanit. A Eivissa es conserva una cova dedicada a la deessa Tanit anomenada santuari d’es Cuieram. Es tracta d’una cova natural ampliada artificialment per la mà de l’home, que ha patit nombrosos derrocaments i expolis, la qual cosa ha modificat la configuració original del jaciment. Es troba ubicada a la parròquia de Sant Vicent de sa Cala, al municipi de Sant Joan de Labritja, quasi al cim d’una muntanya, a uns 150 metres sobre el nivell de la mar, des de la qual es pot divisar una extraordinària panoràmica.

Encara que s’han dut a terme diferents intervencions arqueològiques, la realitzada al juliol de 1907 va ser la primera y més fructífera, donant lloc a la trobada de diferent material de culte, com un altar votiu, alguns betils –pedres sagrades-,un lleó d’oso marfil i, sobretot, una gran quantitat de ex-vots en terracuita–més de 2.000 exemplars-, de diversos tipus y estils, quasi tots femenines, així com nombrosos fragments ceràmics, barrejats tots ells amb una capa de cendres i ossos afectats per l’acció del foc.

Totes aquestes terracuites estan realitzades amb un motllo i al seu origen es trobaven pintades amb colors vius: vermell, verd, blau, ocre i negre, i fins i tot alguna portava una fina làmina d’or que recobria el seu rostre. Aquestos exvots, representen a una petita figura femenina de mig cos, de rostre helenitzat, d’entre 9 i 18 cms d’alçada, coberta per un alt o tocat i pentinada amb dues trenes amb el cos cobert per una capa, format per dues ales grans i plegades, que s’uneixen en el centre, deixant un espai triangular sobre el pit, en el que hi figuren representats distints motius decoratius típicament púnics i de caràcter astral i sagrat, com el caduceu, el disc solar, la flor de lotus o el creixent lunar, detalls que han permès identificar-les com representacions de la deessa Tanit. Aquesta divinitat reuneix els poders de les divinitats femenines de l’antiga Fenícia i assumeix els caràcters astrals, guerrers i de fertilitat de les deesses orientals. Com a deessa celeste, és senyora de la lluna, com a deessa de la fertilitat duu com emblemes un colom i una magrana.

Encara que planteja molts problemes d’interpretació a causa de l’escassa informació que ens ha arribat, es pot resoldre en part amb la informació que tenim de la deessa Juno Caeleste, la seva hereva, el culte del qual va perdurar al nord d’Àfrica fins el segle IV dC., malgrat la destrucció de la ciutat de Cartago i dels seus temples, per l’exèrcit de Publi Corneli Escipió, “L’Africà”, al 146 a.C.

Aquesta divinitat s’ha convertit en un símbol i la seva imatge hel·lenitzada que la podem trobar a tota reu, es una de les representacions més populars que identifica la imatge de la deessa Tanit amb l’illa d’Eivissa.

Jordi H. Fernández